Evidentment,
entre l'home primitiu i la nostra era han passat moltíssims anys en
els quals l'art ha anat canviant de significat i funció. Egipcis,
perses, asiris, grecs...totes les grans civilitzacions antigues
atorgaren un paper important al seu art. I d'entre aquestes, la Grega
és la més connectada amb la nostra pròpia civilització.
L'arquitectura actual, l'escultura, la literatura, la música...són
arts influenciades pel que va fer aquell poble que va passar del
mite, el pensament religiós, al logos, pensament raonat.
En la
Grècia antiga, l'art era filosofia, imatge del pensament,
representació de l'ordre universal, cosmovisió. I d'entre totes les
arts, una destaca dintre del corpus filosòfic grec: la música.
Tots els grans filòsofs grecs dedicaren pensaments i paraules cap a
l'art dels sons. Tot i que per als grecs la música no era solament
so, aquest es converteix en part important d'ella, ja que, des de
Pitàgores, les relacions entre els sons expressables en números,
poden ser assumides com si d'un model es tractara de l'harmonia
universal (Fubini, 1976).
Efectivament, per als pitagòrics, el número és la substància de
totes les coses, ja que aquest representa la llei l'ordre, l'harmonia
del món, en tant que la relació entre dues coses connectades por
expressar-se en números. A través de la música, doncs, es feia
comprensible l'ordre universal.
Aquestes
idees sobre la música tenien una doble aplicació pràctica en la
música com a catarsi i la música com a ideal educatiu. La concepció
catàrtica de la música es troba en relació a la doctrina de
l'harmonia, donat que per als pitagòrics l'ànima és harmonia, de
manera que la música és utilitzada en forma alopàtica o
homeopàtica per a la purificació o cura de la ment1.
En quant a l'ideal educatiu de la música, per a Damó, famós mestre
de Pericles, la música assumeix un paper educatiu insubstituïble al
conduir l'esperit cap a l'exercici de la virtut.
Per a Plató, les quatre virtuts de l'ésser humà son la saviesa,
connectada amb l'intel·lecte, el valor, connectat amb la voluntat,
l'autocontrol, connectat amb l'emoció, i la justícia, connectada
amb la vida social. Podem, doncs, imaginar-nos una societat integrada
per éssers humans savis, valerosos, justos i amb capacitat
d'autocontrol? Va ser el mateix Plató qui afirmava que si canvia la
música d'un poble canvien també les lleis fonamentals de l'estat.
És possible que hui dia existisca eixa relació entre música i
societat, música i lleis, música i estat?
La
“música oficial” actual és la que l'anomenada Indústria
Cultural estableix. En haver-se convertit la música, i també la
resta d'arts, en un producte de mercat, i en dirigir-se el mercat a
una immensa majoria, l'art de masses ha abandonat eixe component de
cosmovisió que els grecs li atorgaven i s'ha convertit en una
exaltació de la bellesa superficial, allò que resulta agradable i
fàcil de captar. La música de masses és melodia pura, so sense
profunditat harmònica. No s'oblida, però, l'anomenada indústria de
la diversitat de gustos, de manera que creen diferents productes
destinats a classificar i organitzar als consumidors
(Horkheimer i Adorno, 1988),
creant així la ideologia mitjançant la qual se'ls
esclavitza (ídem).
En aquest sentit resulta interessant constatar com tots els moviments
anti-sistema (el que impera) han utilitzat músiques anomenades
alternatives, sempre dissonants, a volums alts i distorsionades
(estic pensant en el heavy dels anys seixanta del segle passat o el
punk dels anys setanta).
Deia
el pintor i dissenyador de Xàtiva Artur Heras a una entrevista a El
País (20/10/2013) que “si en una obra artística hi ha
molta harmonia se't pot dormir l'esperit”. En
aquest sentit, doncs, trobem
que la indústria que domina l'art actual anomena “art compromès”
obres com una fotografia d'una nena africana molt prima envoltada de
voltors. La premia i l'exposa com un objecte de veneració. Una
fotografia amb un enquadrament perfecte, una captació de la llum
extraordinària i una composició també perfecta. Una imatge que no
desperta entre els 'entesos' altra cosa que admiració per la perícia
tècnica i l'oportunitat de l'artista.
Si volem crear una ciutadania crítica, activa, dissident de les
trampes de les 'teories generalment acceptades', participativa i
preparada per als reptes que una democràcia suposa, és necessari
un altre art. Un art on la bellesa siga un atribut més de la idea
representada. Un art producte de la creativitat humana barrejada amb
el pensament i no d'allò que resulta 'vendible'. Un art producte de
la necessitat expressiva de l'ésser humà. D'altra manera, el 'poder
del poble' es queda en una papereta cada quatre anys. I entre
mig...la melodia de la cançó del primer lloc de les llistes de
vendes, la imatge d'una gran ciutat de gratacels plena de cotxes
penjada al saló, l'ultim best-seller a la tauleta de nit esperant,
l'última pel·lícula de Tarantino per al dissabte a la nit, la
bellesa d'uns pantalons de Mango combinats amb un jersei de Desigual,
bossa Dolce and Gabana, botes Mustang, mocador Burberry, anell Tous i
arracades Swarosky per visitar un temple d'art culinari... somnífers,
en definitiva, per a l'esperit. I un esperit adormit solament somia.
Carles Martínez, professor de Música
1
La catarsi musical està relacionada amb la teoria de l'ethos en
música, que ve a dir que cada escala musical grega o mode
transmetia un determinat caràcter. Així, la catarsi alopàtica
seria induïda per imitació de la virtut contrària al vici que es
tracte de corregir, mentre que a la catarsi homeopàtica la
correcció del vici s'aconsegueix a través de la imitació del vici
del qual s'ha d'alliberar l'esperit.
No hay comentarios:
Publicar un comentario