"Que en els meus anys la joia recomenci sense esborrar cap cicatriu de l’esperit. O Pare de la nit, del mar i del silenci, Jo vull la pau –però no vull l’oblit."
Màrius Torres
En el mes d’abril farà vuitantatres anys que els pobles de l’estat espanyol es donaren una oportunitat magnifica per sortir de l’endarreriment políticsocial i cultural provinent del segle XIX. Les eleccions del 12 d’abril de 1931, malgrat esser unes eleccions municipals, aquestes es convertiren en un plebiscit sobre la forma que devia de tenir l’Estat. La victòria, sobretot a les grans ciutats dels partits republicans i dels socialistes va donar peu a la derrota dels partidaris de la Monarquia i l’exili d’Alfons XIII i la seua família. El 14 d’abril en una mobilització sense precedents el poble espanyol va proclamar la República i començà la tasca d’un poble per guanyar una societat més lliure i justa. Açò ocorregué en un context econòmic i polític molt greu a Europa: el feixisme s’havia consolidat a Itàlia de les mans de Mussolini i el Partit Feixista, al mateix temps que la desfeta de la República de Weimar en Alemanya estava al caure. La crisi econòmica de 1929 va acabar de rarificar el panorama europeu.
En l’aspecte de la política interna, des de el mateix moment de l’adveniment de la República, els sectors més reaccionaris (terratinents, clero i exèrcit) es proposaren acabar en l’experiment republicà, bé mitjançant el colp d’estat o realitzant un boicot actiu en el parlament a les reformes estructurals que va plantejar el govern republicà sota la direcció primer de D. Niceto Alcalá Zamora i després sota la presidència de D. Manuel Azaña.
El govern republicà en els dos primers anys de la seua vida (Bienni republicàsocialista) va proposar i en part dugué a terme un ambiciós programa reformista. Cal destacar per la importància que es pretenia per canviar la situació social del país dos reformes: la reforma agrària i la reforma educativa.
La reforma agrària suposà no sols l’accés a la propietat de la terra de milions de jornalers, es tractava d’una vella aspiració molts anys perseguida (des de el segle XIX amb els processos desamortitzadors lliberals de Mendizabal i Madoz) i mai obtinguda. Degut al fracàs d’aquests intents, també plantejava l’accés al crèdit per part dels camperols per poder conrear els camps, i sobretot la formació dels jornalers des de el punt de vista tècnic i intel·lectual. Es tractava de formar un ésser nou un <<nou home>> i acabar en les desigualtats socials que es donaven secularment al camp, així com fer desaparèixer el poder dels terratinents i el caciquisme imperant en l’àmbit rural.
Encara i així, si la reforma agrària va tenir la seua empenta, tan important com aquesta fou la reforma educativa empresa pel govern republicà des de els seus inicis, tenint en compte que pràcticament la meitat de la societat espanyola era analfabeta.
En molts indrets de la geografia espanyola molta gent no havia vist mai un llibre, la mancança en infraestructures (manca d’escoles) i tota mena de recursos (biblioteques i sobretot mestres) era total. Es tractava de portar a terme una verdadera <<Revolució cultural>> per sortir de l’endarreriment crònic en que vivia el país. Per superar aquesta situació el govern de la República plantejà de manera taxativa d’una banda el tema de la separació Església/Estat, així com recuperar el control de l’educació per part de l’Estat, en mans de l’església catòlica fins a l’adveniment de la República. L’anomenat problema religiós va centrar el debat polític en l’escena nacional, com ho podem comprovar en paraules del mateix Azaña:
“ [...] El auténtico problema religioso no puede exceder de los límites de la conciencia personal, porque es en la conciencia personal donde se formula y se responde la pregunta sobre el misterio de nuestro destino....
[Que] siga entregado a las órdenes religiosas el servicio de la enseñanza. Eso, jamás.... ¿Permiteriais vosotros que un catedrático en la universidad explicase la astronomia de Aristóteles y que dijese que el cielo se compone de varias esferas a las cuales están atornilladas las estrellas?...........”
El discurs va tenir un gran ressò en tot el país, com així ho reconeix el propi Azaña en el seus diaris:
“[...] El efecto del discurso se extendió velozmente por Madrid. Comencé a hablar antes de las ocho, y a las nueve ya se comentaba en las tertulias de los cafés........”
L’ofensiva de la jerarquia eclesiàstica no es va fer esperar, i així se posiciona davant de poder perdre el control de l’ensenyament que havia mantingut fins aquest moment, com es demostra en les paraules del mateix episcopat:
“[...] 5. No obraría como buen católico quien, en los actuales momentos, no colaborase en las reivindicacions escolares, que constituyen punto capital del programa restaurador de la legalidad española, para la defensa del derecho natural de los padres a escoger y dirigir la educación de los hijos, del derecho de los mismos hijos a que la formación religiosa y moral ocupe en su educación el primer lugar, del consiguiente derecho de la Iglesia a educar religiosamente sin trabas a sus fieles, aun en la escuela pública....”
Plantejat i debatut aquesta qüestió vital (l’educació i quin actor devia dirigir la reforma educativa en el país), és la pròpia Constitució republicana, aprovada per majoria en les pròpies Corts el 9 de desembre de 1931, qui marca les línies mestres de la reforma educativa: l’ensenyament serà laic, l’ensenyança primària serà gratuïta i obligatòria, els mestres seran funcionaris públics i sobretot cal recalcar que les classes més humils independentment dels seus recursos econòmics i amb l’ajuda de l’Estat tindrien accés als estudis elegits.
Tres són les eines de treball de que es dotà el govern de la República, a saber: l’elecció de personalitats polítiques vinculades al sector de l’ensenyament com Rodolfo Llopis (PSOE), com director general de Primera Ensenyança i Marcel·lí Domingo (Izquierda Republicana) com a responsable del Ministeri d’Instrucció Pública; la reforma de la carrera de Magisteri (el MESTRE serà una figura clau en aquesta nova etapa educativa que s’empren), ja que la formació dels mestres va unida a una nova pedagogia que es vol implantar basada en el reconeixement de l’alumne com la figura central de tot el procés educatiu, en la participació activa mitjançant el debat i per tan el rebuig a l’aprenentatge de tipus memorístic que s’havia empleat fins al moment (1931) (és una primera reflexió que cal que ens fem com a professionals de l’ensenyament i debatre no sols entre nosaltres també els alumnes deurien de participar, per exemple en les tutories, estem en 2014 i han passat 83 anys i el problema no deixa d’estar resolt); l’aportació de les anomenades Missions Pedagògiques i Colònies escolars, així com la creació d’una xarxa de Biblioteques (sobretot al món rural) que acabaria amb l’analfabetisme.
Aquest plantejament ens mostra la importància que la República i els seus dirigents polítics li donaren a l’educació en majúscules, com bé diu la Doctora Consuelo Domínguez: “Efectivamente, fue la piedra angular de todas las reformas: había que implantar un Estado democrático y se necesitaba un pueblo alfabetizado. Era el Estado educador”. Evidentment aquesta reforma educativa suposava una ruptura amb el passat i un avanç significatiu en el canvi social que es volia emprendre.
Ara bé, el Ministeri d’Educació es trobà en una sèrie de entrebancs que devia superar, com era la manca d’escoles i de mestres: construir i formar, per solucionar el problema (una diferència abismal en l’actual política educativa on la construcció d’escoles i centres de secundaria no estan a l’altura de la demanda social i tenint com excusa la tan munyida crisi econòmica s’han retallat recursos econòmics a la formació i la investigació, caldria preguntarse perquè?). La formació del MESTRE era vital, ja que com ho assenyala Consuelo Domínguez: “se hizo del maestro la persona más culta, una forma digna”.
La reforma educativa va començar a caminar en l’avantprojecte de llei encarregada a Lorenzo Luzuriaga, en el que s’exposava de manera clara i concisa el que pensaven els republicans en matèria educativa: l’Estat era l’actor principal (educació pública), la laïcitat, la gratuïtat, el caràcter social i les relacions que deuria mantenir no sols amb els pares si no també amb les distintes entitats culturals i professionals, etc. Aquest avantprojecte dissenya el model educatiu, dividintlo en tres graus, cada grau dividit en dos cicles (1r. grau, Primària; 2n. Grau, Secundària; 3r. grau, Universitària). Al mateix temps s’empren una reforma profunda de la carrera de Magisteri (elevada a carrera universitària). Per primera vegada als mestres se’ls remunerava les pràctiques que estaven obligats a realitzar per finalitzar els estudis i obtenir el títol de mestre (es pal·liava en part les angunies econòmiques que els mestres patien sovint. El sou augmentà en 3.000 pessetes, però cal destacar també els cursos de reciclatge didàctic que rebien a càrrec del Ministeri per completar la seua formació).
L’altra eina en que es dotà la República per elevar el nivell cultural de la població fou Les Missions Pedagògiques i la implantació d’una xarxa de Biblioteques arreu de tot l’estat (les dos eines estan íntimament unides, no es pot parlar del llibre sense parlar dels universitaris i joves voluntaris així com de la petjada que va deixar la intel·lectualitat progressista del país).
Les Missions Pedagògiques es desenvolupen en 1907 i 1908, als pocs anys de que es crearà el Ministeri d’Instrucció Pública (1900) en un moment clau de la història d’Espanya: la crisis de 1898. En aquest moment, el moviment creat per Joaquin Costa, el Regeneracionisme, planteja profundes reformes per acabar en l’empobriment cultural de la societat i en les profundes desigualtats socials produïdes pel sistema de la Restauració, introduint al país en la Modernitat. Influenciades pel pensament krausista i per la Institució Lliure de l’Ensenyament (ILE), tingué a Manuel Bartolomé Cossío com el principal valedor de les missions. L’objectiu de les missions es pot resumir en fomentar la cultura a través de la creació, com hem dit abans, d’una xarxa de biblioteques ambulants i mitjançant el cinema (projeccions de pel·lícules), donar una nova orientació pedagògica als mestres en l’àmbit rural i en reunions (assemblees) públiques inculcar els principis democràtics que inspirava la República.
L’adveniment de la República donà l’impuls definitiu a les missions. A elles s’uniren amb un gran entusiasme intel·lectuals de la talla de Federico García Lorca, Rafael Alberti, José Bergamín, Buero Vallejo o les germanes María i Consuelo Moliner, entre altres. Mereix una reflexió atenta el discurs que pronuncià Bartolomé Cossío en la primera missió que es va portar a terme, no sols per la seua senzillesa (anava dirigit cal no oblidarho a la població més humil), també per la nova pedagogia que es volia implantar:
“Es natural que queráis saber, antes de empezar, quiénes somos y a qué venimos. No tengáis miedo. No vamos a pediros nada. Al contrario, venimos a daros de balde algunes coses. Somos una escuela ambulante y que quiere ir de pueblo en pueblo. Pero una escuela donde no hay libros de matrícula, donde no hay que aprender con lágrimas, donde no se pondrà a nadie de rodillas, donde no se necesita hacer novillos. Porque el gobierno de la República que nos envía, nos ha dicho que vengamos sobretodo a las aldeas, a las más pobres, a las más escondidas, a las más abandonadas, y que vengamos a enseñaros algo.
Algo de lo que no sabéis por estar siempre tan solos y tan lejos de donde otros lo aprenden, y porque nadie, hasta ahora, ha venido a enseñároslo: però que vengamos también, y lo primero, a divertiros. Y nosotros quisiéramos alegraros, divertiros casi tanto como os alegran y divierten los cómicos y los titiriteros. Nuestro afán sería traeros pronto también un teatro, y tenemos esperanza de lograrlo pronto”.
L’altra ferramenta clau en mans de la República va ser el LLIBRE, per acabar en l’analfabetisme. No es pot entendre el treball de les missions sense el verdader esforç que va suposar el crear una xarxa de biblioteques ambulants, una nova concepció de biblioteca es posava sobre la taula, ja que possibilitava l’intercanvi i l’accés al teatre, poesia, novel.la de grans sectors de la població (sobretot en el món rural), en definitiva el accés al llibre, un bé material car per a gent amb pocs recursos
econòmics. (Cal fer una altra reflexió al respecte, sempre ens hem queixat i amb raó, que una gran part del nostre alumnat té un rendiment acadèmic baix, i en part és perquè el nivell de la comprensió lectora deixa molt que desitjar. Si el diagnòstic és correcte, perquè no optimitzem els pocs recursos de que disposem? Si hem aconseguit crear aules matèria on es desplacen els alumnes contínuament, perquè no podem tots, els alumnes i nosaltres els professors, tenir accés a part dels fons de la biblioteca descentralitzantla?. Podíem fomentar la lectura sacrificant, si es pot dirho així, part del nostre horari en explicar la matèria del currículum i dedicarho al debat i la crítica dels distints gèneres literaris, tal vegada i a la llarga la intel·ligència triomfaria sobre la memorització i els resultats acadèmics serien molt més positius. No vos pareix que cal intentar-ho?).
En 1933 la dreta guanyà les eleccions, s’enceta un període (l’anomenat Bienni negre) on les reformes sofriren una paràlisi quan no un retrocés, també açò ocorregué en l’àmbit educatiu. La construcció en matèria d’infraestructures (escoles) va decaure considerablement i en matèria educativa es va introduir la famosa “revalida” (Pla Villalobos, 1934), o sia una prova escrita al finalitzar els estudis de batxillerat en la qual intervindria el professorat universitari (es tractava de restringir l’accés a estudis superiors d’una part de la població que no tenia recursos econòmics suficients, es tractava de crear una elit dirigent sota els fonaments ideològics de la dreta més rància i reaccionaria) (la LOMCE també segueix aquests paràmetres?).
En febrer de 1936 el Front Popular (coalició d’esquerres) guanyà les eleccions, i encara que les Missions Pedagògiques deixaren de funcionar en 1935, l’educació va ser el farell que il·lumina la República àdhuc en els moments més difícils, com així ho testimonien els instituts obrers, o com els mateixos intel·lectuals que havien donat suport a les missions anaven al front per alçar la moral als soldats combatents contra el feixisme. També hi ha que recordar que algun Pla com el de Biblioteques continuà gràcies a la llavor de personatges com María Moliner fins al darrer sospir de la República.
Per acabar vull rendir un homenatge a tots aquells que donaren el millor que tenien per l’EDUCACIÓ PÚBLICA i que ho pagaren molt car: l’exili, la vida.........
Vicent Albero i Moragues, professor de Geografia i Història
No hay comentarios:
Publicar un comentario