De les boes a la màgia

Diuen que hi ha llibres que et canvien la vida. Jo, a més, crec que hi ha d’altres que també te la salven.

El primer llibre que em va canviar la vida no arriba a cent pàgines i està escrit a una lletra 18. Amb nou anys ja et creus totes les pel·lícules de Disney, allò que els xics no ploren i que mai els podràs entendre però quan tu també veus la boa engolint un elefant, quan et preocupes tant com el petit príncep pel pobre borreguet i per la flor del seu planeta, alguna cosa s’acciona i comences a pensar que el món que els adults t’han inculcat no té cap sentit. El millor d’aquest llibre és que et canvia la vida amb nou i amb cinquanta, i un poquet més cada vegada que tornes a llegir­lo.

Uns quants anys després va caure a les meues mans un exemplar del Diari d’Anna Frank. Era com llegir­me, pàgina rere pàgina ens coneixíem un poc més. Vaig llegir dia i nit, absorta en els pensaments d’Anna, sentint el que sentia i tremolant amb cada explosió que sonava propera al seu amagatall. Per primera vegada vaig plorar amb un llibre, i vaig decidir que odiava les injustícies, la violència i la por. Visitar la casa d’Anna Frank va ser com entrar a casa dels meus iaios quan ja no hi eren, la veia en cada racó escrivint, declarant­se la vida i els dubtes amb Peter, omplint la seua habitació amb fotografies, plorant de ràbia al llit... i sentia que aquell lloc mai no havia estat tan buit des d'aquella nit.

No feia molt que havia començat l'institut quan em varen regalar El mundo según Larry. He de reconéixer que hi ha persones que et coneixen més del que tu intueixes que pots arribar a conéixer, així és la persona que em va regalar aquest llibre. “L’idealisme no és utopia, la societat el fa utòpic” podia ser un bon resum, amb influències de Thoreau i molt arrelat al nostre dia a dia, un jove comença a denunciar tot allò que no li agrada del món, però el món pot amb ell. Un recordatori de l'apatia de la societat, de la necessitat d’uns principis i de la importància de la veritat i la sinceritat. Amb 13 anys ets un terratrémol d'idees, i trobar­les totes juntes a un llibre és de les millors coses que et poden passar.

Un poc després o un poc abans, no ho recorde molt bé, un altre regal firmat com un acomiadament es va convertir en el que, fins fa poc, creia que era el llibre que salvat la vida.  La faula d’una gavina que lluita per la seua llibertat, s’allunya de les seues limitacions i troba un equilibri perfecte entre el seu esperit i el seu cos. Va ser el primer llibre que em va fer reflexionar a aquests nivells, sobre qui eres, qui vols arribar a ser i per què no ets capaç de traspassar la frontera. Aquest personatge em va demostrar molta més autenticitat de la que mostra la majoria de gent. Vaig aprendre que eren només les persones autèntiques les que viurien amb mi tot el que havia de viure, i que la resta només em farien el camí més difícil i, tal volta, més interessant.

El llibre que m’ha salvat la vida no és un llibre, són dos. Bé, si seguim les instruccions estrictes de Cortázar en son molts. Dic que ambdós em varen salvar perquè els vaig llegir quasi al mateix temps, quasi amb les mateixes coses al cap. Estellés et recorda la bellesa de totes les coses que et rodegen, des del menjar fins a la llengua, passant per la terra i per les seues cames passejant­se per València. No necessita idealitzar­te una ciutat que està a milers de quilòmetres, perquè té al seu abast la ciutat, l’única que podem respirar cada dia.

Cortázar trenca amb tots els idealismes parissins i et transporta a un món de màgia, amb la realitat filtrant­se per les parets de l’apartament d’Oliveira, amb una Argentina massa boja per a un bohemi, amb tota una xarxa de connexions sense sentit, de coincidències que omplen, encara més, de vida aquest llibre.

Jo també busque sempre una cosa que no sé que és, també crec que avance un parell de caselles i que després torne enrere. Crec que no m’ajuda a sortir de cap pou, sinó que em llença directament a la negror per recordar­me que puc eixir. Estellés et salva, i saps ben bé que et salva de l’oblit, de l'amor com un costum, de perdre les teues arrels, però de Cortázar només saps que et salva i que no saps que, com si haguesses de descobrir­ho inclús quan ja fa mesos que has acabat de rellegir­lo.

Si busques literatura a un diccionari trobaràs una definició prosaica que deixa caure que és un art, si busques literatura a una biblioteca trobaràs centenars de històries que mai no han ocorregut més enllà de les pàgines, si la busques al carrer potser penses que la trobes en alguna boca, en una mirada que es creua o en un riure que es perd a la terrassa d’algun bar. Però si la busques de veritat, t’adonaras que no és més que un espill que reflecteix allò que necessites, allò que busques, allò que estimes... encara que tu no ho saps.

Arantxa Benavent Barrero