Rayuela

L’OBLIT

I recorde el darrer passat que m’adorna les nits,
que m’acarona les idees de la meua ment escrupolosa,
ment que expulsa ventalls de paraules lacòniques,
de melodies sense notes, de nimfes atrapades en si mateix
com un bell ocell  presoner dins d’una feréstega gàbia
construïda per barrots de pols de l’angúnia d’algun boig.

I recorde el darrer passat com si fos un àngel caigut del cel
que m’aplaca amb una destral de records fent que minven
la meua bogeria, la meua tristor, la meua ràbia de recordar sense
mirar al present, sense matar al passat que es podreix com un tros de
peix segregant olors pudentes procedents de l’enorme fons marí
que fa la mateixa pudor que a la meua escrupolosa ment.

I observe el darrer passat com un silenciós espectador de cinema
que s’asseu a l’última fila per  no interrompre amb el soroll
la quantiosa quantitat de records que es projecten a la pantalla,
a la pantalla de la seua escrupolosa ment, de la meua escrupolosa ment,
que s’allunya del penediment humà i em limita a mirar en un racó,
desoladament i filosòfica, el film de la meua vida, del meu passat.

I observe el darrer passat amb fàstic, innocència, malenconia,
amb ganes de riure fortament sota la mirada de l’àngel caigut
que m’espera amb la destral farcida de records saturats pel penediment,
de records descolorits de tant recordar-los,  rememorar-los...
Però ara em ric dels records, del passat, de l’àngel amb aquella estúpida destral
que em mira i es riu de mi com si fos un nen que acabàs de contar un acudit.

I ara oblide el darrer passat, cremant-lo amb l’àngel caigut
que es fon mentre es riu com un boig de la meua cara, dels meus records,
del meu passat que conserva en la destral ja convertida en cendra 
que pareix que se sufoque, s’amaine, s'extingeisca...
Però totes les nits, un àngel es riu de mi en la llunyania
dels records difusos pel foc, pel foc que mai s’apaga.