L'EUROPA AFEBLIDA

Es llicencià en Història l'any 2013 en la Universitat de València. Estudià el Màster d'Història Contemporània en l'any 2014. És Secretari del Centre d'Estudis Locals de La Pobla de Vallbona. Guanyà en 2011 i 2015 el Premi Teodor Llorente en la categoria Temàtic Local. Està cursant el Màster en Professor de Secundària. La primera vegada que vaig veure les imatges dels refugiats arribant en massa a les costes gregues em vaig retrotraure a l'Europa de la Segona Guerra Mundial, a les imatges en blan i negre de persones fugint de les seues pròpies cases per culpa d'una guerra atroç. D'això fa més de set dècades. Però ara estem en 2016 i, malgrat tot, sembla que hi ha coses que no han canviat. Vaig seguir les notícies que relataven el camí dels refugiats, alguns dels testimonis que vaig poder llegir contaven coses com la tristesa de deixar el seu propi país o com alguns havien pagat quantitats exagerades de diners per arribar a Europa i ser acollit com un humà més. Però el que s'han trobat els refugiats és un mur de contenció. La reacció dels governs de la Unió Europea En primer lloc, eixe mur de contenció són els propis governs dels països per on aquestos refugiats van passant. El 25 d'octubre del 2015 hi hagué en Brussel·les una reunió dels països afectats per la situació: Albània, Àustria, Bulgària, Croàcia, Macedònia, Alemanya, Grècia, Hongria, Romania, Sèrbia i Eslovènia. Es va acordar uns principis de cooperació entre sí perquè és l'única via que podria tindre èxit. L'efecte, però, ha sigut tot el contrari. Si ja hi havia símptomes de que la Unió Europea pateix alguna patologia greu, l'exemple més clar d'anticooperació va ser la decisió d'Hongria (el Primer Ministre del país va qualificar «d'invasió» l'entrada de refugiats a Europa) i Eslovènia de construir una tanca de filferro en la frontera amb Croàcia. Un altre exemple, és que recentment Macedònia ha tancat la frontera sud amb Grècia per un problema en el sistema ferroviari amb Eslovènia. Tan sols deixen passar a l'antiga república iugoslava aquelles persones que compten amb l'autorització per dirigir-se a un país concret dins de la Unió Europea. En segon lloc, Alemanya, i els seus veïns del nord, han intentat estar més «pròxims» als refugiats. Segons Angela Merkel «Europa té les seues arrels en la solidaritat» i no pot estar cega davant la cridada de milers de dones, homes, xiquets i xiquetes que fugen del seu propi país. La Canciller va anunciar que obriria les portes a totes aquelles persones que volgueren demanar asil en el seu país. Tan mateix, tot va canviar quan nombroses dones van ser violades en la ciutat de Koln (Colònia) durant la celebració del canvi d'any per una multitud d'homes que se'ls va titllar a tots com a refugiats. Doncs bé, la policia de Colònia quan va esbrinar algunes de les nacionalitats d'aquells homes, va resultar que procedien d'Algèria, Marroc, Iran, Síria, Alemanya i EE.UU. La investigació, però, no va aclarir si eren actes de delinqüència organitzada, ni si els agressores havien contactat a priori entre sí. El que és cert és que hi va haver més de cinc-centes denúncies, tant per delictes sexuals com de robatoris. En tercer lloc, l'arribada de l'hivern va fer que la qüestió dels refugiats s'agreujara més encara. Els diferents camps de refugiats que hi ha pel centre d'Europa manquen de necessitats bàsiques si hi afegim les dures condicions climàtiques. A més, el Regne Unit i França s'han desentès del «problema» dels refugiats i això ha fet que el Pas de Calais siga un focus d'enfrontaments entre la policia i els immigrants que volen passar a les Illes Britàniques. Altres països, com Dinamarca, va anunciar en el més gener que, mitjançant un projecte de llei, la policia de frontera podria confiscar diners i objectes de valors als refugiats. Per altra part, l'Estat Espanyol, per les restrictives polítiques d'immigració que té, l'acollida de refugiats (màxims uns 16.000) ha estat insignificant. Han sigut diferents governs autonòmics els que han oferit ajuda a eixes persones creant una xarxa de «Ciutats Refugi». El repte, per tant, estava en comprovar com reaccionaren els països europeus a l'arribada dels refugiats. Malgrat tot, l'espera continua. La reacció de la societat «Tots som immigrants». Diu Zygmunt Bauman en el seu llibre Sobre la educación en un mundo líquido. Amb aquesta afirmació està confirmant, al mateix temps, que en algun moment de les nostres vides viurem lluny del lloc que ens va veure nàixer. Tan sols hem d'estirar les arrels de l'arbre genealògic de la nostra família per comprovar que alguns dels nostres membres van optar per buscar, en un altre país, un futur millor. Molts d'ells tornaren, però altres encara segueixen en el país d'acollida. Crec, per tant, que la millor «arma» per combatre la ignorància imperant en alguns sectors de la societat europea, és l'educació. Educar, també significa ser solidari amb aquell que pot tindre dificultats. Per això, respecte al «problema» dels refugiats hi ha una ampla majoria de veus a favor d'integrar-los en la nostra societat. Per una part, la cara més solidaria l'ha donada ciutadans d'Alemanya i Islàndia. Mentre els polítics es miren les cares sense donar cap solució clara, i definitiva, moltes persones s'ha presentat com a voluntària per ajudar als refugiats. A través de la xarxa socials, en aquestos dos països mencionats abans, s'ha pressionat a les institucions perquè acollisquen més persones que fugen de l'horror. Fluechtlinge Wilkommen (Benvinguts refugiats) és una plataforma en la xarxa que ha aconseguit col·locar als refugiats en diferents centres d'acollida. En el món de l'esport també hi hagut solidaritat amb els refugiats. Ho vam poder comprovar a finals de gener quan els jugadores del AEL Larissa i l'Acharnaikos, dos equips de la Segona Divisió Grega, guardaren dos minuts de silenci en memòria dels centenars de xiquets i xiquetes ofegats en el Mar Egeu. Per una altra part, l'altra cara de la moneda, la de la discriminació, la trobem en l'escalada d'agressions que han patit, no sols els immigrants musulmans, sinó també els mateixos refugiats. Qui està darrere d'aquesta cara de la moneda? En primer lloc, des que es produïren els atacs terroristes en la seu de la revista Charlie Hebdo el dia 7 de gener 2015 i en diversos punts de Paris la nit del 13 de novembre del mateix any, la islamofòbia no ha deixat de créixer. En segon lloc, els partits d'extrema dreta com el Front National (França) o el moviment alemany anomenat PEGIDA (Patriotes Europeus contra la Islamització d'Occident), han contribuït a la creació d'un enfrontament oposat amb els que pensen que els refugiats són el futur de la societat en què vivim i els que pensen que són un vertader problema. El que és cert, però, és que la societat europea està dividia. Per últim, perquè no es produïsca la «deshumanització» d'Europa deu haver una clara coalició de voluntat entre els governs i la societat. Però, ara mateix, el que impera és la indiferència front a la desesperació. Josep Jorge i Fernández