Filosofar i fer cama

Sempre he pensat que fer filosofia i fer cama són dues activitats força semblants, dues cares d’una mateixa moneda.

Fa un temps que em vaig afeccionar a això de fer cama per la muntanya («senderisme», en diuen ara, els més finòlis), i l’experiència em va resultar gratament sorprenent. Per començar, fer senderisme em va ajudar a descobrir paissatges i indrets que són a tir de pedra de ma casa i que, no obstant això, mai no havia sospitat que existien. A més a més, m’oferí la oportunitat de topetar-me amb gent que, units només per aquesta afició comuna, formem un grup solidari ben curiós, d’edats, condició (sobretot, condició física), professions i ideologies ben variades. Tanmateix, l’afició pel senderisme ens convidà a fer pinya, a fer colla, a formar una bona tropa. Fora de l’àmbit del senderisme, poc o res tenim a vore, fins al punt que sovint som rivals acarnissats a nivell polític o futbolístic, per exemple. Però, agermanats per la voluntat de conèixer i gaudir del paissatge, totes eixes rivalitats més o menys supeficials queden oblidades.

He de confessar que vaig començar a eixir amb ells els diumenges, de bon matí, però un motiu ben prosaïc, gens romàntic: els envejava els llegendaris esmorzars que, segons contaven, es pegaven a l’ombra d’una pinada desprès de cada excursió. Ara sé que eixos esmorzars són una recompensa merescuda, guanyada i pagada amb esforç i suor. En efecte, entre el punt de partida fixat a l’inici i l’àpat generós amb què donem per conclosa la ruta, tots hem hagut de superar algunes dificultats: una pista forestal amb molta grava solta, que puja i puja; un pendent curt però força pronunciat; un port de muntanya; el descens per una senda enfangada entre matolls punxeguts... També hem gaudit, per què no dir-ho, d’alguna conversa no massa trascendent amb qui tens a prop a cada moment: aprendre el nom d’algun insecte, d’algun ocell, d’alguna planta, bona cosa de toponímia. Sempre hi ha qui sap alguna cosa que tu ignoraves d’allò que vas topetant-te pel camí. Tot plegat és tan plaent que, ara, fins i tot si no esmorzàssem, continuaria eixint amb tots ells.

Són aquestes dificultats esmentades, sobretot els ascensos, els que posen a prova la condició física de cadascú. Algunes d’eixes pujades són vertaderament exigents. Qui no ho ha patit no podrà entendre-ho per molt que li expliquen: és no poder agafar prou aire, faltar-te l’alè, voler parar i seure (sense la més mínima intenció de rependre l’ascens!). De vegades, realment no pots més o almenys això et sembla, i et plantes, demanant-li al grup que continuen ells, si volen. Altres vegades, aguantes una miqueta més i arribes al cim de la pujada quan semblava que seria impossible. Això constitueix un dels moments de màxima satisfacció: saps que si hagueres cedit i t’hagueres detingut abans, te’n hagueres penedit.

En què s’assembla tot això a filosofar? En un parell d’aspectes, almenys. De primer, en el fet que el desassossec que experimentes quan vas a mampendre una ruta en la qual saps que patiràs perquè hi ha fortes pujades, s’assembla al desassossec que pots experimentar quan has de participar en un debat filosòfic amb un contertuli potent (o quan t’has de bastir-te, tu mateix, de bons arguments filosòfics sobre una determinada qüestió).

Aquest neguit inicial, però, resulta recompensat quan arribes a casa i et poses sota la dutxa amb la satisfacció d’haver acomplert amb èxit eixe esforç; de la mateixa manera, et satisfà filar un raonament sòlid i original en un moment de la conversa, amb algú altre o amb tu mateix. Hi ha hagut, en ambdós casos, moments en què has volgut deixar-ho anar, rendir-te, però si aguantes, si serres les dents ben fort, pots aconseguir-ho i fruir de la consecució. En segon lloc, filosofar i fer cama també s’assemblen en almenys un altre aspecte: l’exploració d’indrets pròxims i coneguts sota una nova llum, sota una nova perspectiva, i sovint en companyia d’individus que mai no hauries triat com a amics, si les circumstàncies foren unes altres. I és que sempre escauen les sorpreses quan explores novament allò que ja creies conèixer massa bé, no importa si l’exploració és física o si és intel·lectual.

Jaime Ruiz Peiró