Si alguna vegada us heu preguntat qui són aquells que s’anomenen professors i per què van sempre coberts de guix i porten carteres enormes plenes de paperassa, potser us vindrà de gust escoltar aquesta història (una història de les d’abans) que comença de la següent manera: “Una vegada fa moltíssims anys- gairebé milers- quan els homes i els animals de la sabana ja no vivien junts ni pasturaven com germans, hi havia un grup d’homes i dones (d’aquells dels d’abans) que vivien a unes coves al peu d’un riu llarguíssim i molt terrós – com ho són tots els rius de l’Àfrica. Aquest grup d’homes i dones s’alimentaven de fruits i dels ous que robaven a algun ocell despistat i cada dia que passava observaven amb tristesa els ramats de zebres, gaseles i nyus salvatges que pasturaven tranquil·lament i que no gosaven apropar-s’hi. N’estaven tan tristos de saber-se exclosos de la societat animal i estaven tan afamegats i farts de menjar ous i baies del camp – perquè tothom sap que les baies i els ous fan un còctel gairebé indigest- que van decidir sortir i caçar els mateixos animals que un dia anomenaren germans.
Així ho van fer i prompte s’adonaren de què quan més corrien cap els ramats més lluny fugien els animals i en poc de temps van quedar esgotats i molt més afamegats que abans.
Llavors va ocórrer que un dia, estant tots a la cova principal – perquè les coves d’avui en dia ja no són com les d’abans- i mentre tractaven de distreure’s la fam tan ferotge, un home de la tribu anomenat Feshoo que llençava els fruits rojos de l’arbre del Ke-txuu-p a un company que dormia va ensopegar i es va estavellar mans per davant contra l’aspra paret de la cova. Quan tots van parar de riure s’hi van adonar que degut als fruits del ke-txuu-p o bé degut a la intervenció divina d’algun dels 328 déus que volten la sabana africana, la paret de la cova apareixia creuada per un llamp de tinta rogenca amb cap de fletxa que acabava tot just damunt el cap de Feshoo (el qual era al terra amb un tall de dimensions considerables i del què li brollava un riu de sang carmesina).
Tots s’hi van esvalotar i van comprendre la senyal dels déus: Feshoo els mostraria què fer per sortir de la situació de fam que patien i amb els fruits del ke-txuu-p els déus parlarien als homes. Van agafar el malferit Feshoo - que en aquells moments veia petites estrelles al seu voltant- i el llençaren al riu per reanimar-lo. Llavors li portaren munts de fruits de ke-txuu-p i el llençaren repetides vegades contra la paret de la cova fins que Feshoo va comprendre i els va demanar que el deixessin tot sol que ja es llençaria ell mateix.
Van passar els dies i Feshoo s’esforçava per dibuixar amb la tinta dels fruits fins que fou capaç de reproduir els animals de la sabana (i fins i tot diuen que pintà una dona molt bonica tombada amb les mans a la nuca i lleugera de pellissa...però bé, aquesta és un altra història). El cas és que Feshoo començà a dibuixar plans d’atac per tal de caçar els animals i aquests van resultar un èxit.
Molt prompte les instruccions de Feshoo foren tan sofisticades que per tal de recordar-les Feshoo feia servir la pell del llom d’un nyu –un que diuen va morir d’un atac al cor en veure el primer atac organitzat del poble. Sobre aquesta pell, fàcilment transportable, Feshoo anotava els moviments i les posicions, i llavors baixava als prats de la sabana i, com si es tractés d’un entrenador de futbol, corria i escridassava els caçadors quan aquests no seguien al peu del dibuix els plans previstos.
Molt prompte els homes i dones caçaven amb eficàcia i molt prompte també els crits i carreres de Feshoo començaren a resultar fastigosos. Sovint li deien: “Prou! Prou Feshoo!”, però Feshoo continuava i continuava.
Els crits de “Prou Feshoo!” esdevingueren habituals i quasi tota la gent del poble – perquè amb tanta cacera i tanta organització la tribu havia pujat de categoria – començà a anomenar-lo “Proufeshoo”.
Però l’actitud de Proufeshoo es feu insuportable i una nit, a la plaça principal del poble, tots els savis i la gent gran es reuniren per decidir com aturarien l’activitat frenètica de Proufeshoo que començava a planificar totes i cadascuna de les activitats diàries per quotidianes que foren (fins i tot l’assemblea que els reunia aquella nit). Llavors van decidir buscar-li un lloc a Proufeshoo per tal que no molestara massa i poguera dibuixar tranquil·lament. Després de pensar moltíssim, algú va exclamar: “Ewrre-ka!”, i conclogueren que el millor lloc per a Proufeshoo era l’antiga cova on temps enrere va rebre la senyal dels déus.
I allí va quedar Proufeshoo lligat amb una cordeta a l’estalactita gruixuda que es troba al fons a mà dreta i envoltat d’un munt de fruits de ke-txuu-p. Com que estava acostumat a tenir audiència i com que els homes i dones estaven molt enfeinats, els xiquets i xiquetes del poble passaven llargues hores a la cova amb ell i Proufeshoo feia les delícies del més menuts amb els seus dibuixos d’animals i plantes i sobretot amb les innumerables històries que coneixia sobre els caçadors de les praderies.
I així és com – segons diuen – es va originar la casta dels “Proufeshoos”, que més tard esdevingueren “professors” perquè tothom sap que les lletres són molt capritxoses - i de com els fruits del ke-txuu-p foren els avantpassats del guix. Avui en dia ja han sortit de les cavernes (encara que de vegades si els temps són difícils han de tornar-hi) i són molt fàcils de reconèixer pels crits i veus que fan. A més, van sempre envoltats de xiquets i xiquetes que semblen molt interessats en tot el que diuen i porten penjades pesades carteres de pell que, si t’apropes i olores amb atenció, recorden les flaires a pell del bou salvatge de la sabana africana.
Xelo Santonja Richart
No hay comentarios:
Publicar un comentario