Novel·la negra

M’agradaria amb aquestes paraules despertar-vos la curiositat d’un gènere, la novel·la negra o policíaca, que en la narrativa actual està de moda, no sols a EEUU, sinó també a Europa, encara que potser ja sigueu lectors i coneixedors d’algunes de les novel·les que després citaré.

Alguns crítics qualifiquen aquestes novel·les com un subgènere. Personalment a mi no m’ho sembla, sempre que la novel·la tinga qualitat i responga als tres que la permeta classificar de novel·la negra. Com a introducció us diré que malgrat que els antecedents més propers de la novel·la policíaca els trobem en Edgar Allan Poe (1809-1849), el qual va sembrar els principis del gènere policíac clàssic, no serà fins la tercera dècada del segle XX, quan s’hi consolidarà. I serà el context històric el que farà possible l’aparició d’aquest .

Les condicions que permeten que es cree una trama clàssica per poder desenvolupar el gènere es dóna als Estats Units d’Amèrica al primer terç del segle XX, i eren uns fets històrics que impactaren la societat del moment. La Primera Guerra Mundial, el crac del 29, la Llei seca, el desenvolupament de les màfies, la corrupció d’institucions estatals ... La seva millor època la trobem entre els anys 1920 i 1940. Serà la revista Black Mask que apareix als anys 20 la que ajudarà al naixement del gènere amb la publicació de relats d’autors tan coneguts com Dashiell Hammett i Raymond Chandler (creador del detectiu Philip Marlowe). Ells són considerats els creadors de la novel·la negra pròpiament dita.

La novel·la negra però, també s’arrelà en Europa. I actualment és en Europa on estan publicant-se novel·les de molta qualitat. El que m’agrada d’aquest gènere és la visió de la realitat que es traspua quan les lliges. Els seus personatges i la descripció de la societat on viuen. Fins i tot el tipus de crim o assassinat que cometen ens permet conéixer el país on passen els fets .

Em centraré en algunes novel·les escrites en Suècia, país que almenys per a la meua generació representava valors com l’educació, el benestar, la igualtat de gèneres, el treball ben fet ... valors en definitiva dels quals n’estàvem tan mancats.

La novel·la negra sorgeix a Suècia en els anys 60, en ple apogeu de la socialdemocràcia escandinava i amb la “guerra freda” com teló de fons. Doncs bé, quan llegim novel·les situades en aquells país on fa tant de fred, ens sorprenem de la soledat del personatges que hi viuen i de la infelicitat que reflecteixen. A la novel·la negra escrita a Suècia trobem la presència d'antiherois amb problemes i vicis i s'hi caracteritzen per la falta d'acció, per la forma de qüestionar a la societat, per la introspecció psicològica dels personatges, per la complexitat de la narració. Sempre hem pensat que en aquelles terres fredes, glaçades, blanques per la neu que estan allà tan al nord, hi vivia gent educada i endreçada, que gaudia d’una bonança econòmica que aquí no tenim i sobretot que eren ciutadans cívics i pacífics. Res més allunyat de la realitat. Els països nòrdics tenen les majors taxes de delictes per mil habitants de tota la Unió Europea. El 20% de les dones reconeix haver viscut algun episodi de violència domèstica, causada més per la tendència a l’alcohol que per discriminació sexual i l’assetjament escolar causa estralls. És aquesta societat la que descobrim quan llegim les novel·les.

Dels autors suecs destacaré un matrimoni format per Maj Sjöwall i Per Wahlöö. Ells van ser els creadors d’aquest punt de partida a partir del qual tot escriptor comença la comunicació amb el seu lector. Amb ells la novel·la policíaca es va erigir en el que avui és: la més precisa dissecció de la societat contemporània. D’ells destacaré la novel·la Roeanna.

Més tard arribaria l'enlairament definitiu del gènere amb Henning Mankell i el seu detectiu Kurt Wallander. El suec, en diverses entrevistes, reconeix que mai s’ha vist com un escriptor de novel·les policíaques sinó que utilitza el crim per a examinar a la societat. Unes novel·les, les seues, amb assassins en sèrie perquè considera que «ha disminuït el respecte cap als drets humans més elementals». Durant onze novel·les ha creat un personatge entranyable i malenconiós, a qui no li falten atacs de ràbia i un pessimisme característic que es va a agreujant a mesura que avança novel·la a novel·la. A mi, m’agrada com a personatge perquè es respectuós amb els altres, sap escoltar-los, perquè no ha superat el divorci i enyora la seua dona, i no pot deixar la tristesa quan entra a la seua casa buida, perquè estima la seua filla malgrat tots els problemes que li genera, perquè és obsessiu amb el treball, en definitiva perquè és un antiheroi, que beu, que plora, i que somnia. Malgrat que és cabut i obstinat tot ell em genera molta tendresa. A l’últim llibre L’home inquiet, sembla que aquest policia de Ystad, localitat del sud de Suècia, apassionat de la naturalesa i l’òpera, deixa de ser protagonista de llibres. I un poc com Tirant lo Blanc que mor amb a causa d’una malaltia comuna, un refredat, que en aquella època minvava la població, Wallander deixarà el seu treball a causa d’una malaltia molt actual, l’alzheimer.

Si no coneixeu aquets personatge us anime que llegiu les obres de Mankell. Passareu una bona estona i descobrireu un país molt diferent al nostre, malgrat els tòpics.

Xelo guillén, professora de Llengua i Literatura