Gairebé tot lo món es pensa que els filòsofs són invariablement individus de tarannà seriós i d’una existència grisenca: gent poc o gens inclinada a l’aventura que malbaraten anys i anys capficantse en ente?lèquies i sense tocar mai de peus en terra. Fins i tot hi haurà qui, no sabent massa d’Història de la Filosofia, tanmateix haja escoltat el cas d’Inmanuel Kant, un tipus que va finar als huitanta anys vivint un dia a dia extraordinàriament rutinari i plomís. Fixeuvos, si més no, com resumeix l’historiador de la filosofia Frederic Copleston a l’engròs la seua biografia: «Ha esdevingut famós l’horari de la jornada laboral kantiana, el qual va respectar escrupulosament durant els seus anys de docència. Kant es llevava tots els dies una miqueta abans de les cinc de la matinada i passava la primera hora del dia, fins tocar les sis, prenint té i fumant en pipa. De sis a set preparava les classes, que mamprenien a les set o a les huit, segons l’estació de l’any, i que s’allargaven fins les nou o les deu. Desprès de les classes es dedicava a escriure fins migdia, quan parava a dinar. Emprava una mitjana de tres hores en aquest àpat, perquè a Kant li complaïa enormement la conversa de sobretaula, i l’allargava tant com podia. Havent dinat, passejava durant una hora, i dedicava la resta de la vesprada a llegir i a reflexionar. Gairebé mai sopava, i es gitava puntualment a les deu de la nit. Era un home d’hàbits tan regulars que la gent de Könisberg acostumava a posar els rellotges a hora quan el veien caminar cap a l’Universitat, o bé quan s’apagava la claror de la finestra del seu dormitori.» En fi, diguemne que no fou precissament un Indiana Jones, aquest Kant.
No obstant això, si volem ser justos, haurem de reconèixer que alguns altres filòsofs cèlebres han contradit rotundament aquest estereotip. Així per exemple, la vida del qui és considerat com un dels més gran dels filòsofs contemporanis, Ludwig Wittgenstein, no fou ni de bon tros una bassa d’oli. Wittgenstein combaté a les trinxeres austríaques durant la i Guerra Mundial; fou fet pressoner per l’exèrcit italià al front del Tirol, i alliberat desprès de passar mesos de captiveri; treballà com a mestre d’escola
Pensamiento Crítico
d’escola a Trattenbach, Puchberg i Otterhal, tres poblets remots de la cordillera dels Alps; fou contractat com a jardiner d’un monestir, on li encarregaren el manteniment dels rosers del claustre; s’aïllà del món a una cabana de fusta perduda als boscos de Noruega; feu d’infermer voluntari al Guys Hospital de Londres durant la ii Guerra Mundial; renuncià al seu lloc com a catedràtic a Cambridge, avorrit de la rutina acadèmica, i es dedicà a pegar bacs pel món, residint durant breus temporades al Moscou d’Stalin, a un poble irlandès anomenat Galway, a diversos indrets dels Estats Units… Un cul difícil d’acomodar, sens dubte.
67
De otros lados / Pensamiento Crítico
Aquests estils de vida tan diferents havien de donar a llum, necessàriament, a dos pensaments filosòfics que ben poc tindran a veure l’un amb l’altre. En efecte, Kant estava convençut de què, tot i les humanes limitacions de la nostra intel·ligència, tanmateix érem perfectament capaços de generar coneixement digne d’universalitzarse; Wittgenstein, molt més modestament, es conformava en assenyalar que totes les veritats, també les que semblen d’allò més universals, sols ho són mentre romanen còmodament instal·lats en les rutines i quotidianeïtats que les van vore nàixer. Un colp viatgen més enllà de les seues fronteres, fins i tot les més rotundes afirmacions perden lluentor, exhibeixen ineficiències i, en definitiva, suporten malament el canvi d’escenari.
I és que així vostés com jo mateix vivim inmersos en un teixit cultural el qual acceptem com si no pogués haverne un de distint: la paella duu garrofó, prenim 12 raïms al ritme de les 12 últimes campanades de l’any, el billet del metro ha de validarse abans de pujarhi; vestir de negre a un soterrament és una mostra de condolència. Són obvietats les quals ens passen més o menys desapercebudes precissament perquè de tan quotidianes, resulten invisibles. I és que tot fa pensar que a la nostra percepció li cal un contrast si volem que faja clic i algun esdeveniment ens captive l’atenció. Potser per això és que a alguns ens agrada viatjar, perque anarse’n fora té la propietat de fer veure allò quotidià d’una manera distinta: com si amb el viatje recuperarem terapèuticament la capacitat d’esbalairnos. Eixe és almenys el meu cas, donat que jo no viatge per a trobar coses distintes (serà això encara possible, en un món globalitzat com el que habitem?), sinó per a contemplar les coses d’una forma distinta. Desdejunar concentrat en el sabor de les torrades i del cafè; fitar el paisatge com si volgueres retindre cada detall minúscul; descobrirte a tu mateix preguntantte per què les cases d’eixe país no tenen persianes ni cortines, o per què els seus sostres no s’inclinen sinó que tots els edificis els coronen terrats amb boscos de parabòl·liques. Una forma d’esdevindre, novament, un xiquet amb els ulls ben oberts, observant arreu per primera vegada, preguntant per què, per què. Sense descans.
Jaume Ruiz Peiró
No hay comentarios:
Publicar un comentario